Els Fills del desig

El desig de tenir un fill fa que la parella quan pateix un problema d’esterilitat o d’infertilitat hagi d’elaborar un dol que, a vegades, se’ls fa difícil d’assumir. Llavors, el desig legítim de tenir un fill pot convertir-se en una necessitat, a voltes, imperiosa i l’adopció d’un nen pot convertir-se en “la” solució de les seves carències. En aquest cas l’adopció més que un servei a l’infant adoptat pot encobrir i tapar un dol no elaborat.

Tots el fills neixen fruit d’un desig però també poden ser conseqüència d’una necessitat. Fóra bo poder reflexionar què passa quan una parella no pot tenir fills naturals.
El diccionari ens descriu el desig com l’acció de desitjar i en dóna uns exemples: “el desig de riqueses, de glòria,…els desigs sensuals” (que deu ser un púdic eufemisme). La segona accepció és la referida a la psicologia i ho defineix com “la tendència a la possessió d’un objecte o l’acompliment d’un fet que es manifesta en l’esfera conscient de la personalitat i que constitueix una de les motivacions fonamentals de la conducta”. Però també ens fa adonar, i ho remarca de forma especial, de l’altre sentit, el de: “l’apetit incontrolable de menjar o d’obtenir alguna cosa determinada que solen patir les dones prenyades” i per extensió: “la taca a la pell atribuïda a un antull, no satisfet, de la mare, durant l’embaràs”.
Per tant, d’una banda ens remarca que el desig està vinculat a voler aconseguir o posseir alguna cosa que no es té i que pel comú fa referència a uns recursos o valors que alguns altres posseeixen. La citació dels desigs sexuals, diguem-m’ho pel seu nom, també ens fa pensar en els impulsos punyents lligats a les necessitats més primàries dels humans. Per la contra, el desig com “apetit incontrolable” ja es dóna com a consubstancial al fet de la maternitat i en vull remarcar que és un fet que la dona en pateix, com si d’alguna manera se li imposés. D’altra banda, la taca a la pell fóra una mostra palpable de què passa quan els desigs resten insatisfets: en el fill en quedarà un testimoni inesborrable, una marca d’allò que va restar sense satisfer. D’aquesta feta cal pensar que davant d’un desig bé caldrà trobar-hi, doncs, una satisfacció.
Per tant, ens encarem amb un problema: com s’han de satisfer els desigs de tenir un fill quan la parella no pot tenir-los de manera natural. Aquest interrogant porta de seguida a un altre: com podem entendre el “en pateix”, el sofriment del desig insatisfet?

L’esterilitat/la infertilitat
L’esterilitat, la infertilitat, històricament s’han associat a un càstig diví, és una mancança essencial que fa referència a una taca-pecat de la dona però que mantindria una relació amb una esfera sobrenatural.
Fixem-nos, sinó, amb el fet que l’origen dels personatges celebres acostuma a tenir una empremta especial ja des de la seva concepció la qual pot estar rodejada per una halo de misteri al voltant de la fecundació. Abraham, a qui Déu ha promès que d’ell n’ha de sortir el poble escollit, tan nombrós com l’arena del mar, no pot tenir descendència i és en la seva vellesa i la de la seva muller, i gràcies al voler diví, quan poden esperar un fill. La concepció de Crist, d’un nou messies, s’esdevé com un fet excepcional i únic, és fill d’una mare verge. Malgrat que el sentit del mot en arameu vol designar simplement una noia jove, encara verge.
El nostre rei, En Jaume I, quan Catalunya encara podia tenir reis propis, és fruit d’una estratègia. Maria de Montpeller casada amb Pere el Catòlic patia el rebuig del rei que dormia amb una cortesana ja que no li plaïa la dona amb qui l’havien maridat fins que una nit la reina va idear una estratagema per canviar-se per la cortesana. Mentre estaven folgant la gent del poble, segons expliquen les cròniques, va estar resant tota la nit perquè la reina quedés prenyada, tal com va passar.
Són diverses maneres que els humans hem trobat per explicar-nos quelcom de molt essencial: les esperances que es dipositen en la vinguda d’un nou fill. Expectatives que expressen el desig que l’arribada d’algú, en el cas de Crist, gràcies al qual farà que tot canviï, o bé que n’asseguri la descendència i, per tant, la continuïtat o la immortalitat. En qualsevol cas, en el nou nat es concerten les fantasies i les expectatives d’un destí excepcional. Recordem que el rei En Jaume a més de les qualitats per al govern es destacava inclús pel seu físic, era molt més alt del corrent per la seva època.
Potser ens hem avançat en el procés perquè estem donant exemples d’uns acompliments del desig quan encara ens plantejàvem tot allò que implica per la parella trobar-se amb la frustració de poder-lo tenir; la frustració que va acompanyada amb la incertesa, el desconcert, el sentiment de fracàs, la impotència. És un moment crucial per la parella; s’iniciarà un procés en el qual hi ha una barreja d’espera i de desesperació i que abraça tot un seguit de consultes, de proves, de culpes, a voltes de retrets, cap a l’altre i cap a un mateix, d’actituds de comprensió o no, de poder-ho compartir o bé, al contrari, de tancaments en un mateix i d’aïllament.
Iniciar el procés de procreació assistida genera molt de trasbals. L’acte sexual, de profunda intimitat i proximitat, s’ha de pactar i compartir amb els tècnics. La unió sexual com a trobada amorosa pot esdevenir una cursa d’obstacles regides pel calendari o el termòmetre. El risc és que es perdi el sentit de la trobada amorosa la qual quedi substituïda per un conjunt de tècniques moltes de les quals comporten, tant físicament com psíquica, molta agressió.
Tot un plegat de vivències i d’emocions doloroses, que ressonen en el món intern de la parella, tota una colla de fantasies i temors que estan connectats de fons a les queixes i retrets cap els propis pares perquè la biologia els nega la capacitat de poder ser-ne ells mateixos. Aquests temors i culpes, sovint recloses en el cos, es tradueixen moltes vegades en problemes d’infertilitat. En alguns casos les barreres psíquiques que impedeixen la fertilització són esbandides quan la tensió psíquica disminueix. Tots tenim coneixement de la realització d’embarassos quan, després de moltes provatures, s’ha decidit o fet una adopció.

El dol, una experiència fonamental
La capacitat de diferenciació que la persona va descabdellant al llarg de la vida es fonamenta de forma substancial en la capacitat d’adequació als canvis. Entenem per diferenciació tot un conjunt de processos que permeten que el nou nat, el bebè, pugui anar evolucionant des d’una realitat originària de fusió amb la mare a anar esdevenint paulatinament un ser separat, diferenciat, autònom, físicament i emocionalment. És una experiència fonamental que impregnarà en gran part la nostra manera de ser, gràcies a la qual, podrem accedir a la capacitat de fer canvis. Canviar, progressar, es fa en base a poder deixar enrera una situació, per la qual cosa cal assumir una pèrdua que comporta elaborar un dol. L’assimilació d’aquesta experiència és el que fa possible l’accés al canvi real i al progrés, en canvi si no s’elabora el dol, es produeix una aturada, un estancament.
Èdip és el prototipus de l’ésser malaurat que no hauria d’haver nascut. Als pares se’ls havia denegat el permís diví (patern) per tenir fills. El desig va ser més fort que la interdicció i van concebre Èdip però la culpa els va tenallar i van rebutjar-lo, el van abandonar. Una adopció mal feta, portada amb engany, va propiciar la resta que és de tots coneguda, el va portar al desastre. Èdip és el paradigma d’una cadena de desencerts, de volers i de desigs mal encaminats, de culpes no resoltes, de dols no elaborats, de negacions, de fugides cap endavant. Quan tot està tant embolicat i Èdip voler esclarir els fets, vol conèixer els seus orígens, aquest voler saber també el porta al desastre.
Què fa, doncs, que la desesperació per no tenir fills pugui arribar a desencadenar tot un seguit de fets malaurats que se’n segueixen?
Tenir el desig i no satisfer-lo fa patir molt perquè ens confronta amb una limitació impensada que es viu com una carència. És un buit en l’existir, un no ser. L’home es revolta, no accepta veure’s limitat, mancat. La revolta pot portar a la negació de les limitacions i a reconvertir-ho en el seu contrari per instal•lar-se en un sentiment d’omnipotència. Si és així, voler tenir un fill, aconseguir un nen, no tindrà aturador, es voldrà a qualsevol preu.
Si la parella pot encarar-se a l’afrontament del destí i és capaç de patir realment aquesta frustració i acceptar, per tant, la carència podrà obrir un espai, fer un camí que els permeti ser pares adoptius. Pair la carència és acceptar el propi abandó intern, l’abandó dels propis pares que no els han fet fèrtils. Pair serà acceptar conviure amb un fet que pot ser traumàtic: ser conscient que hi ha pèrdues irreparables a dintre d’un mateix.
Poder generar una vida, poder tenir el poder per crear una nova vida ens acosta a unes capacitats divines. En la nostra cultura déu és l’únic creador , per tant, se’ns planteja sempre l’interrogant de si els homes podem crear realment una cosa nova, ja sigui una obra literària, una peça d’art , ja sigui un fill o bé només podem fer una reproducció.

La solució, és l’adopció?
No ens estendrem a dilucidar aquesta qüestió filosòfica si bé l’hem de tenir present perquè la pro-creació és una actuació que és usada conscient o inconscientment com un argument, com una presa de posició o com un fet que està a la base d’un gran nombre d’actuacions humanes. Quantes parelles quan es volen separar es troben sorpresos per l’arribada d’un embaràs inesperat. Quantes mares quan les filles arriben a la pubertat es tornen a embarassar. Quantes encícliques no s’han escrit per pontificar uns determinats drets sobre la vida i la procreació. Els sers humans no podem restar indiferents davant del fet de la procreació perquè és un esdeveniment que va lligat al misteri, al desconegut, a creences mil•lenàries, als desigs més inconscients, als “apetits incontrolables” de què parla el diccionari.
Arribats a aquest punt cal que ens preguntem: l’adopció pot solucionar els problemes de parella sobre la procreació? La resposta és que no. L’adopció no pot ser mai la solució dels problemes d’esterilitat d’una parella. Deixem-ho aquí.
Hi ha d’altra banda el nen. Un nen que ha estat abandonat. Els motius de l’abandó poden ser múltiples i n’abasten un ventall que va des del rebuig i el menyspreu a tenir el sentit de donació a uns altres pares perquè el fill accedeixi una vida més digna. En tots els casos, però, existeix un abandó, un desemparament, es produeix una ruptura dins el procés de creixement natural. La ruptura és sempre dolorosa. L’abandonament pot ser talment un xoc en què les capacitats emocionals restin col•lapsades. L’abandó és similar a caure de cop dins un buit, patir la carència més absoluta. L’abandó es va teixint d’impotència i de desesperació.
L’abandonament deixa l’infant en un estat de des-assistència, de falta de referents personals, de carència vital. El nen abandonat, a més, viu l’abandó amb culpa i, per més estrany que sembli, no pot ser d’altra manera, des de la seva autoreferència, que sentir-se culpable d’allò que s’ha esdevingut. La culpa és la confirmació que està ple de coses (objectes) dolentes, que justifiquen la pèrdua amorosa i la dissolució dels vincles. El nen es troba “faltat”, carent, mutilat. Aquestes vivències es donen amb més o menys intensitat sigui quin sigui el moment de l’abandonament i de cap manera hem de suposar que seran menors si l’abandonament esdevé quan s’és molt petit o del néixer. El dol de la pèrdua, llavors, resta enterrat en la memòria del cos, pot convertir-se en una vivència sensitiva o sensorial sense sentit perquè no s’ha pogut mentalitzar i, en conseqüència, els seus efectes poden ser molt més greus i més difícils per poder-los comprendre i abordar. Tanmateix, el que sí que posseeix el nen és la vida que li han donat els pares naturals i la vida, per la pròpia llei natural, va en recerca de la vida. La vida és desig, és necessitat, és recerca de l’altre. L’infant abandonat anhela la reparació, poder ser reparat, sortir de l’empantanegament enquilosador del desamparament. El nen necessita d’uns pares per viure una vida humana. L’infant sol no pot créixer, es mort.
Per a aquest infant abandonat, l’adopció pot ser la solució als seus problemes? Doncs sí, pot ser-ho si es manté la intencionalitat adequada, si es tenen clares les prioritats, si l’objectiu és posar-se al servei de les necessitats de l’infant, si…bé aquí ens tornem a trobar amb la complexitat de les relacions humanes.

La capacitat de reparació
Resumint, tenim dues realitats: d’una banda hi ha un nen abandonat, en una situació carencial, que necessita d’una acollida que li doni emparament. L’altra realitat és la de la parella, que pateix d’una carència, l’esterilitat i que té el desig d’un fill. Sembla, per tant, que pugui casar el desig i la necessitat. Però a l’hora d’intentar-ho no és tant fàcil.
Recordem que havíem parlat que la parella estèril té una mancança bàsica per la qual ha de poder fer un dol, elaborar la pèrdua. Un dol és sempre un procés laboriós d’acceptació i de renúncia. Com diu el filòsof Martin Heidegger “el dol és la juntura de l’esquinçament”. El desig d’un fill, per més lògic, per més humà que sigui, es pot barrejar i confondre, i esdevenir la fugida, l’escapatòria d’aquest dol. És el consol de moltes teràpies conceptives, si fracassen els queda l’adopció. Llavors l’adopció, el nen abandonat, esdevé un tap al propi problema. L’adopció mai pot ser cap solució per als pares. En tot cas pot ser una via de solució, i de bona solució, per als problemes del nen abandonat.
La nostra experiència, que és compartida per les de molts altres professionals, és que la majoria de les parelles opten per la via de l’adopció sense haver fet aquest procés, aquest procés intern de dol, de reconeixement de la seva mancança, sense haver pres consciència del sofriment per l’esquinçament que pateixen. Tanmateix, només si han pogut fer aquest procés podran sentir i tenir un agraïment real per als pares biològics que han creat un nen que ells no han pogut fer. Llavors serà tota una altra actitud la que presidirà la trobada adoptiva ja que estarà presidida pel reconeixement i, per tant, tindrà el suport i la tranquil•litat de la reconciliació amb els propis pares interns. Si es donen aquestes condicions no caldrà revestir el voler adoptar amb un suposat esperit filantròpic cap al “pobret” nen desvalgut.
D’aquí plora la criatura, tal com es diu, si no, d’on surten les actituds queixoses i a voltes querulants de moltes parelles adoptants? Només s’entenen si considerem que traslladen a l’administració les seves queixes internes cap als propis pares. Llavors, l’administració és qui ha de resoldre el problema i eliminar tants inconvenients. D’aquí, com dèiem, plora la criatura.
Hem anat comprovant, en el treball de seguiment postadoptiu o d’acompanyament, segons la feliç troballa de la Carmen Amorós, que si els pares abans d’adoptar un fill no han estat capaços o bé se’ls ha ajudat a aclarir aquestes expectatives internes, si no les han païdes i les tenen integrades, molt rarament podran ser resoltes després. La crua realitat és aquesta.

L’adopció és l’assumpció d’un compromís a fer una tasca reparadora de llarga durada i, afegiria, amb resultats incerts. Per tenir un fill adoptat cal assumir la reparació de l’abandó que el nen ha patit i que com a experiència traumàtica l’acompanyarà tota la seva vida. La parella que ha pogut mirar el seu dol, el seu propi abandó per no poder tenir fills, tindrà la capacitat de comprendre, a través del seu propi dolor, el sofriment que tragina el fill que han acollit. Es comprèn millor, des d’aquesta òptica, l’afirmació de Heidegger que el sofriment és la juntura de l’esquinçament.
Us exposaré tot seguit unes facetes d’un acompanyament postadoptiu que està anant francament bé tot i les dificultats de la situació. Són una parella passats els quaranta, la dona professora i el marit tècnic. Van adoptar el nen en un país sudamericà als 4 anys i ara ha complert els onze. Va ser recollit en un orfenat. És un nen de pell fosca, viu i molt inquiet. Els pares, que són persones molt sensibles, van demanar pel seu compte assessorament. S’han anat fent unes entrevistes setmanals durant força temps al principi i que després es van anar espaiant.
El noi sempre ha tingut un comportament força inestable amb tendència a tenir rampells i deixar-se dur per la impulsivitat, amb explosions de descontrol que s’han alternat amb períodes de calma. Li agafa el “tiroliro”, que diu ell mateix. Al principi, el nen es posava a la falda i s’aferrava a la mare com una llagasta, se li adheria materialment parlant i li xuclava la galta amb tota la boca oberta. Mantenia també una actitud manifesta de deixar de cantó al pare. El nen es va anar integrant a la família i a l’escola on tenia problemes per la seva agressivitat i per la facilitat d’estar ficat al mig dels conflictes. Tot i seguir un bon procés la mare va ser capaç d’observar que fins passat ben bé l’any i mig de ser amb ells no els reconeixia com a persones diferenciades. “Ara veiem que ens comença a parlar a nosaltres”. El noi començava, doncs, a crear uns vincles personalitzats. Penso que va ser una bona observació en què es posa de manifest la capacitat de contactar amb la realitat interna del fill i amb la seva pròpia.
Aquests pares sempre han tingut present la realitat de l’adopció i el fet traumàtic de l’abandó i les dificultats per poder comprendre el noi per dins, la qual cosa els permet de ser força comprensius. Us n’explicaré ara un fet molt significatiu.
En una de les entrevistes van venir molt preocupats perquè havien anat al metge a posar-li unes vacunes com d’altres vegades i aquell dia al moment d’anar-lo a punxar el noi va tenir un rampell agressiu i començà a cridar i a patejar-ho tot talment com s’hi s’hagués tornat boig. Els pares, malgrat que no ho comprenien, creien que havia d’haver-hi algun sentit. Comentant tots plegats el significat que podia tenir van recordar que quan s’havia asserenat va esmentar el nom d’un altre nen que havia estat al mateix orfenat i que també havia estat adoptat. Això els va permetre fer memòria i caure que abans de sortir del país els havien posat una vacuna a tots dos.
Va ser, per tant, aquesta vivència la que es va sobreposar a l’actual i en la vacuna, doncs, s’hi va dipositar l’impacte del terror a les separacions i a les pèrdues del company, de la institució, del país, etc. amb totes les incògnites i recels del futur incert.
Aquests comportaments i d’altres ens van anar fent adonar i poder induir que havia estat un nen que hauria patit molt, ja des d’uns estadis molt primerencs. Per exemple, sobtava que a vegades quan entrava a una botiga clavés una mossegada al taulell com si amb aquesta queixalada renovés una experiència sensitiva de molta duresa. Poder anar comprenent millor les carències i les seves necessitat va portar a pensar en una ajuda més directa i més individual pel fill. Els pares, després d’algunes resistències, s’hi van avenir. El pare expressava més la dificultat per acceptar els comportaments regressius del noi mentre que la mare, malgrat que era qui en rebia més directament els embats agressius, podia contenir millor l’ansietat. Se’ls feia difícil comprendre que una vegada i una altra el fill tornés a posar en dubte els vincles d’estima i que caigués de nou en actituds per fer-se rebutjar. Tanmateix, també eren capaços de tornar a revisar-ho i feien un esforç per comprendre que tot i la incomoditat que es creava era un avantatge que el fill els pogués expressar el malestar intern.
Aquesta ambivalència entre el “ja hauria” d’entendre i el ja ens fem càrrec del sofriment es va posar en evidència quan portava més d’un any de tractament i els pares van poder recordar que guardaven uns informes dels antecedents del noi que els havien facilitat quan el van adoptar. La documentació explicava que havia patit no un sinó un seguit d’abandonaments: la mare els deixà i el pare també, va estar amb uns avis que al cap de poc el van dur a un centre, al cap d’un any el van tornar a recollir els avis per tornar-lo a abandonar en un altre orfenat i al cap de poc, per motius d’edat, va ser traslladat a una altre… Sembla, també, que el pare el feia servir per anar a captar…
Què difícil que és fer-se càrrec de l’abandó ! Tanmateix, insistim, es tracta d’uns pares molt sensibles, que estan fent un procés en paral•lel amb el fill. No només toleren que els repti quan els espetega: “tu calla, que no ets la meva mare” sinó que han après a posar-hi bons límits i comprensió.
Considero que l’estan ajudant a contenir el dolor dels abandonaments. Ara ja ha deixat de provocar a l’escola i per tant, no necessita tant haver de confirmar que és el dolent i anar reiterant el rebuig. Crec que hi ha una qüestió clau en tot plegat, són uns pares que el seu desig de tenir un fill ha tingut prou flexibilitat per anar acollint la “realitat” del noi que tenen i, per tant, han renunciat, i fet un dol, a imposar el seu desig intern.
Veiem uns altres pares. Són una parella que van adoptar dues germanes (l’una al cap d’un quan temps després). Era una adopció a l’Estat. Van venir a consultar quan la gran tenia 3 anys (l’havien adoptat a l’any i mig) poc abans que els donessin l’adopció definitiva. Quan la van acollir era una nena amb una desnutrició greu, que no plorava i que presentava, entre altres coses, conductes autolesives a la nit, no parava de picar el cap contra els barrots del llitet o la paret. Era una nena molt absorvent. Quan, passat un temps, els van oferir d’adoptar la germaneta la gran ho va viure molt malament.
S’ha estat fent un seguiment que al principi va ser setmanal i després més espaiat. Actualment les filles tenen 14 i 11 anys. Els pares han fet molt per ajudar-les, han aguantat i aconseguit que la noia gran pogués estar més tranquil•la però sempre l’un i l’altre s’han sentit molt esgotats. S’han hagut de medicar-se en diverses ocasions per depressió. Tot i l’esforç sempre han tingut molta dificultat per tractar de l’adopció amb les filles. De fons, els costa entendre i entendre-les, els costa comprendre el sofriment de les noies.
Ara, amb els conflictes de l’adolescència es tornen a replantejar els problemes bàsics de l’abandó. La noia està fracassant en els estudis i les seves amistats s’inclinen cap els immigrats acabats d’arribar al nostre país, els més desassistits. Els pares ho viuen fatal, com una provocació que no entenen i llavors, a casa, cauen en un seguit de provocacions. El clima s’ha anat fent més tens i fa poc el pare, dolgut, expressava a l’entrevista que la filla l’havia decebut i que estava a punt de llençar la tovallola. Dramàtic. Com és que s’ha arribat a aquesta situació, amb una gent que ha demanat assessorament, que la noia té un tractament personal? On s’han de buscar els motius de la decepció?
Si bé és cert que els pares, malgrat tenir aspectes molt rígids, han pogut anar ajudant-les sempre hi ha hagut un fantasma permanent: la mare biològica que, per tots els indicis que es tenien, es podia deduir que era prostituta. Una realitat que ha afavorit la dissociació, ells són els bons pares i l’altra, per tant, és una qualsevol. Penso que malgrat que aquesta qüestió ha sortir de manera reiterada al llarg d’aquests anys mai han pogut tenir un reconeixement real cap a la mare biològica que sigui el que sigui les va estimar prou per donar-los la vida la qual cosa els pares no han pogut fer. Aquesta negació crea una enveja molt destructiva, llavors tot allò d’esquerp, de poc afectuós,…de la filla es diposita en l’herència genètica de la mare. No s’arriba mai a acceptar del tot a la noia o millor dit la filla no els surt conforme al seu desig perquè es manté el fantasma d’un altre desig negatiu, el de la mare biològica, que és viscut com una taca. Per tant, la noia els decep, s’acaba la comprensió i s’actua de nou l’abandó. A la filla, per la seva banda, quin camí li queda? Si no s’acomoda al desig dels pares no se la vol i si continua fent el que fa, que és el que pot, pateix de nou el rebuig, queda de nou desemparada.

El desig/la necessitat
Hauríem de pensar una mica més què és el desig, què mou el desig dels pares.
Veiem en la primera família com el desig d’un fill ha pogut donar pas a una actitud tolerant que permet anar fent un joc d’acomodació progressiva entre les necessitats del nen i les dels pares. En l’altra família s’ha enquistat una situació que fa pensar que allò que denominem desig es confon amb el que és una exigència, una necessitat. Desig i necessitat, sovint s’assimila en el llenguatge corrent i també ho fem sovint en la psicologia.
Freud, tot i que és ambigu, tracta de distingir entre el desig i la necessitat. Mentre que a aquesta última, la necessitat, li donaria la significació d’una exigència interna o bé un estat de tensió que ha de trobar la seva satisfacció: la gana, la son, són necessitats i, en conseqüència, les necessitats es resolen per una satisfacció específica que la procura una objecte adequat: el menjar o el dormir. Mentre que el desig és més complex, el mateix Freud el lliga als mecanismes del somiar, serien les imatges que es creen i que van associades a la satisfacció del desig i que, per tant, es poden convertir en “signes” d’aquella satisfacció. Els desigs, a més, evocarien i anirien vinculats a les satisfaccions primerenques. Posem el cas de la felicitat, per exemple, el desig es vincularia a les empremtes mnèmiques (els signes) de la satisfacció en el nostre món intern que anirien associades a les vivències de fusió amb la mare, la pèrdua del “paradís terrenal”, en última instància. Freud ens descriu que moltes vegades la recerca d’allò que ens podria satisfer es fa a través d’aquest signes.
Dit en unes altres paraules, i per centrar-nos en el nostre cas; d’una banda el desig d’un fill es pot assimilar a unes demandes internes, a unes altres necessitats més peremptòries i, llavors, trobar la satisfacció pot convertir-se en quelcom inajornable; s’ha d’aconseguir sigui com sigui i, per tant, donat el cas el desig esdevé necessitat i llavors la “necessitat del nen” pot convertir-se en la raó única, que preval per sobre de qualsevol altra: és el fill, que necessitem.
El desig de tenir un fill pot associar-se internament, a l’inconscient, als desigs de projectar-se, de perpetuar-se, de plenitud, etc…, i confondre’s amb els “signes” de què parla Freud, als signes d’aquella satisfacció. Si és així, la parella trobarà que és bo i és lògic aconseguir aquesta satisfacció sense tenir consciència que el desig està encobrint i tapant la negació d’una ferida narcisista interna: allò que la biologia m’ha negat jo ho arreglaré tenint un fill, “jo sí que podré fer-ho”. Aquesta actitud de projectar els propis desigs va lligada a les expectatives que tots els pares es fan respecte al fill, sigui natural o adoptat, ens referim al desig intern de com es voldria que fos. El fill pot tractar d’adequar-se al desig dels pares però si aquest està lluny de la pròpia realitat aquesta adequació es fa impossible i crea una tensió insuportable.
D’aquí ve que el pare sentencia. “la filla m’ha decebut”. O sia, la filla no és tal com jo la volia i no està responent als esforços que jo he fet per a ella. L’adopció ho complica encara més perquè el missatge va més enllà: jo he fet tot el que he pogut i no me n’he sortit, tinc raó d’estar decebut. Per tant, el fracàs ha de ser culpa d’ella o si més no dels seus orígens, és culpa del llegat dels altres pares que hagi fracassat. Es tanca la via de la reparació i es reedita l’abandó, “tiro la tovallola”.
Podem entendre-ho com el resultat a què s’arriba si un es deixa portar per l’apetit incontrolable, que, a la pràctica, el que acaba manant és l’impuls ”incontrolable”. En aquest cas el vincle que s’estableix està regit en gran part pels aspectes més negatius de la parella amb la qual cosa es deixa al fill desemparat. Per tal que predominin les actituds reparadores cal connectar amb el fil de la història, cal ajudar el nen a sortir de la situació de col•lapse emocional. Per comprendre aquest col•lapse pensem que la millor manera d’entendre-ho és poder considerar que l’abandonament és un impacte emocional que crea una commoció equivalent al que s’esdevé amb la commoció cerebral. Quan es pateix una commoció el temps queda en suspens, en gran part col•lapsat i, quan la persona, amb l’ajut dels tècnics, aconsegueix sortir-se’n, pot ser que ho faci amb capacitats ressentides o danyades. Li caldrà fer un procés de rehabilitació, de refer els lligams que s’han danyat o malmès. És el que cal fer en l’abandonament.
Fixem-nos que estem parlant d’uns pares que, malgrat tot, han demanat ajuda i que si ho manifesten al terapeuta deu ser també amb el desig que aquest els doni suport i els ajudi a trobar la contenció necessària. El problema és, en tot cas, quan les parelles, la majoria, ni se’ls acut demanar ajuda o que, quan es veuen constretes a fer-ho, el possible vincle amorós està tant deteriorat que ha quedat substituït per l’odi. Ho deia una mare del seu fill: “és que l’odio” per afegir tot seguit que en volia una altre.

Un altre cas. Un pare separat ve a consultar amb dos fills enviat per l’Institut on ha començat a anar el noi, que és el gran. El pare és una persona molt negadora que ve per complir amb el que li han dit i també perquè encara està en tràmits per la tutela dels fills ja que s’ha separat. Manté una actitud de recel i incita subtilment els fills en contra del psicòleg. El pare en té la custòdia perquè va denunciar la dona per maltractes (una “esgarrapadeta” al braç, diu condescendent la filla) i va convertir-se en un succés de “pel•lícula”, amb persecució automobilística pels carrers amb els mossos d’esquadra, etc. Amb tot aquest clima que us podeu imaginar i, com de passada, surt que tenen a casa una altra filla , de 17 anys, adoptada per la mare i ara ve lo bo: La mare va fer un viatge a l’Àfrica i va tornar amb dues noies, l’una sorda i l’altre cega i va donar la sorda a una amiga i ella es va quedar la cega. L’administració li va donar l’adopció legal a la mare sola! Ara, el pare té a casa una noia adoptada només per la mare a la qual se li han retirat la custòdia dels fills, …com es lliga tot plegat?
És un cas que queda ben palès la força d’una desig, d’un antull, que es diposita en una criatura però que és l’equivalent a recollir uns gossets que fan pena i que és ben probable que passat un temps es faci evident que el gosset no és el que satisfà el desig i que acabi abandonat a la cuneta.
Totes les persones ens movem pels desigs, alguns són senzill de satisfer, d’altres són ben complexos. Tots tenim desig de felicitat i tots sabem que és difícil d’aconseguir-la. En la relació amb els altres, en la parella, amb els amics, en les diversions, busquem les persones que sembla que poden satisfer els nostres desigs. En el cas de la parella caldrà seguir un procés d’adequació, d’un acoblament progressiu per anar veient en quina mesura la realitat de l’altra correspon al que havíem fantasejat. Com que l’altra mai es pot adequar del tot als nostres desigs caldrà acceptar aquesta limitació i frustració si és que volem progressar en la relació. Aquesta relació o millor dit la interrelació es basarà, doncs, en un procés d’encontres i desencontres, d’avinences i desacords, en què només una preocupació real per l’altre permetrà superar-ho i fer que la no adequació no sigui una decepció prou important que faci que es tiri la tovallola.
En el cas d’un fill, si bé aquest també ha de fer un esforç d’adequació als pares que té, és evident que l’esforç de base correspon als pares perquè són els adults. I ho és amb més motiu en el cas de l’abandonament. Adoptar un nen abandonat és acceptar el repte de fer aproximacions progressives per tal d’adequar-se a una realitat en què d’entrada es presenta com un gran desconegut. Per tant, necessàriament exigirà que els pares, per tal de fer de pares, la capacitació i el compromís d’adequar-se a aquesta realitat, mai a l’inrevés, que és el que malauradament acaba passant.
Tenir la capacitat d’adequació suposa que la parella ha de posseir la capacitar de fer dols. Primer d’haver elaborat el dol de la seva esterilitat. Si l’han pogut fer podran tenir la disponibilitat interna per anar paint els dols dels desigs que el fill adoptat no podrà satisfer i els podran anar amotllant a d’altres més factibles. Ben segur que hi ha parelles que són prou madures per saber-ho fer però cau pel seu propi pes que no es pot demanar aquest esforç a qualsevol.

El dret del nen/El compromís dels pares
Malgrat tot el que s’ha vist, el plantejament que fa l’Administració als qui volen adoptar acaba reduint-se a un tràmit administratiu per aconseguir el certificat d’idoneïtat. Quant en tota adopció hi intervé no només el procediment administratiu sinó que hi intervé el legal, el social, el psicològic, el biològic, el cultural i l’econòmic. Fer una trobada d’un cap de setmana i unes entrevistes és del tot insuficient. Per què es fa, doncs? S’ha de reconèixer que no és fàcil el paper de l’Administració però la dificultat no els eximeix del seu deure. L’Administració, d’acord amb els compromisos que ha signat: el de la Haia, els Drets de l’Infant, hauria de garantir sempre els drets del nen i de posar-se de la banda d’aquests drets. En conseqüència, hauria de seleccionar les parelles que poguessin adequar-se i respondre a les necessitats del nen i valorar que aquestes necessitats no xoquessin amb les possibilitats reals dels pares. I perquè es pugui fer cal que els pares, per aprendre a ser pares adoptius, disposin d’un assessorament tècnic, d’un acompanyament.
La realitat, tanmateix, quina és?, que moltes de les parelles que no poden tenir fills i dutes per la pressió dels seus desigs pressionen a l’Administració de tal manera que aquesta acaba cedint als desigs i deixa de banda les necessitats i els drets del nen. És així de senzill. L’Administració no vol assumir la tasca, que pot ser ingrata, d’haver de descartar a parelles o bé proposar-los d’iniciar un treball laboriós perquè s’hi preparin, que entenguin que les seves “queixes” estan lligades a la pressió dels seus desigs interns insatisfets i que un nen mai els podrà satisfer. L’Administració catalana es decanta pel cantó publicitari: som el país que més nens adopta i per tant, tal com ho definia en Salvador Espriu, “som els millors”.
Amb tot, cal preguntar-se per què passa això, com és que domina aquesta actitud paternalista que evita afrontar les qüestions problemàtiques com ho són defensar els drets de l’infant. Pot ajudar a pensar-ho el fet que històricament quan es parla dels drets del nen o de l’home, vistos des del cantó que dels qui no tenen el poder, és una visió innovadora, ja que és un fet molt recent en la història del dret.
La noció de la mateixa paraula, dret, ve, com es sabut, de la legislació romana i en el seu origen el dret va lligat al poder que tenia el senyor, de l’amo, sobre els súbdits i sobre els territoris conquerits. Aquesta concepció s’ha anat mantenint fins èpoques ben recents i, s’hi ho apliquem als infants, cal tenir en compte que la seva vida fins fa ben poc no tenia cap valor. El reconeixement legal dels drets de l’infant es proclamen l’any 1989, el que no sabem és quan es respectaran.

Ètica i desemparament
L’home evoluciona amb lentitud, el procés d’humanització és costós, amb deturades i reculades importants. Volem ser animals racionals i sovint ens afloren els aspectes més inhumans que ens tenallen. Només cal mirar l’horror de l’extermini nazi, estalinista i feixista que ha realitzat la civilitzada europa en el segle passat. Tot aquest potencial destructiu existeix i no es pot menystenir, ben al contrari: justament perquè la persona pot decantar-se per l’aspecte inhumà és pel que cal fer un esforç d’aclariment important, de resituar les coses al seu lloc. Els professionals hem de ser coherents amb la nostra responsabilitat i promoure uns criteris nítids basats en l’ètica i el dret.
L’infant que ha patit l’abandó, pateix una situació de desemparament. L’infant per tal de poder fer una bona evolució madurativa necessita d’emparament, d’uns pares que es vulguin preparar emocionalment per assumir la tasca reparadora de l’abandó intern del seu fill. Uns pares que puguin acompanyar el fill en el seu creixement, que l’ajudin a integrar les dues històries de la seva vida. Per tant, uns pares que puguin agrair el do de la vida als pares biològics. Uns pares que puguin tolerar l’agressivitat que ben segur ha generat el mal tracte de l’abandó, uns pares que puguin demanar ajuda, uns pares als quals no els suposi una ferida massa important al seu narcisisme si el fill no surt com ells s’esperaven. Pensem, doncs, amb uns pares que ajudin a crear uns vincles interioritzats, uns vincles basats en la seguretat emocional, amb la preocupació per l’altre, que promoguin l’esperança en les capacitats de progrés, que continguin l’ansietat persecutòria, uns pares, en definitiva, que pensin.
Sense la capacitat reparadora no es poden establir uns bons vincles amorosos que, en el cas de l’adopció d’un fill, voldrà dir que el nen ha de poder reparar també els seus pares biològics a través d’establir uns vincles reparadors amb els propis pares adoptius.
De nou ens trobem, per tant, que per fer un procés adoptiu caldrà, en primer lloc, que la parella faci un procés intern a fi que pugui passar del desig al compromís envers el fill.
Emmanuel Lévinas, és un fisòsof lituà, que fou deixeble de Martin Heidegger i que patí en la seva pell els estralls dels camps d’extermini nazi. Amb posterioritat es distancià del seu mestre i va elaborar tota una interessant reflexió filosòfica basada en la relació ètica amb els altres. Entén la relació humana com un compromís, com una responsabilitat irrenunciable (per tant, que no es pot defugir) que implica una actitud de servei.
Quan parla d’aquesta relació no la descriu específicament per als adoptats, però els inclou en el seu plantejament. Opina que el compromís entre un adult i un infant es dóna a través d’una relació desigual, que va de l’adult al nen en què l’adult és qui es dirigeix a l’altre. Per tant, la relació s’estableix arran d’una dissimetria que en l’ètica vol dir que s’ha de cedir el primer lloc a l’altre.
Considera que l’exigència ètica té un sentit de compromís de justícia envers l’Altre (Lévinas escriu Altre sempre amb majúscula), amb la seva història, el seu passat, que voldria dir fer l’esforç per reconèixer la seva identitat. El compromís és una manera d’anomenar l’interès per conèixer les carències de l’Altre i reparar-lo, per saber del seu dolor per tal de comprendre’l. Encara va més enllà, considera que el compromís inclou deixar-se interpel•lar pel que hi ha de desconegut en l’Altre a fi de poder-lo respectar i donar-li cabuda a dintre nostre. El compromís es fonamenta en l’esforç de la comprensió del misteri de l’Altre, o sia en tot allò de desconegut i d’inabastable que hi ha en l’Altre.
Fixem-nos que aquesta postura, que compartim plenament, ha de permetre que l’adult pugui qüestionar-se a si mateix ja que l’Altre és com un imperatiu. Diu: “l’Altre ens recorda les “meves” obligacions, la necessitat que té dels meus recursos i la necessitat que hi respongui”.
Lévinas també parla específicament del nen abandonat, en diu que és un ser que demana una resposta i que l’adult és el responsable de l’abandonat mentre que la reciprocitat és assumpte seu. Per tant, de l’actitud que tingui l’Altre no intervé de cap manera en la meva responsabilitat. L’adult és responsable a priori.
El plantejament que fa té un sentit totalment divers del que proposava l’existencialisme, per exemple, per Sartre l’altre s’oposa a mi com una altra llibertat hostil. Per Lévinas, ben al contrari, l’Altre ja es troba, d’entrada, sota la meva responsabilitat. L’Altre oposa una resistència ètica, que és la resistència a ser posseït, a “ser reclòs en el cercle tancat d’una totalitat, d’una idea”.
El cercle tancat d’una totalitat és la manera d’anomenar el desig quan es fa “apetit incontrolable”. La força d’aquest desig fa que l’altre, el nen, dèbil i desposseït pugui ser assimilat a les necessitats de l’adult i quedi reduït a la “idea” que se n’han fet els pares. El nen lògicament, quan pugui fer-ho, s’hi resistirà i voldrà ser respectat.
Tal com ens fa present Lévinas: “l’home no fa referència als meus drets sinó principalment als drets de l’Altre i, en conseqüència, als meus deures”
Tornem-ho a dir, per tal de poder fer un bon procés adoptiu cal que el desig d’un fill es pugui transformar, en tot cas, amb l’assumpció dels propis deures i fer-ne un compromís que per dur-lo a terme implicarà també el compromís de la societat i de l’administració.
I ara, per finalitzar voldria reprendre un pensament de Heidegger que fa així: “qui vulgui aconseguir respostes que guardi silenci, qui vulgui aconseguir preguntes que llegeixi poesia”. És pel sentit de remarcar i de mantenir una actitud de qüestionament que he triat per finalitzar un poema de Carles Camps Mundó del recull “Un moviment quiet”.